Els problemes visuals que condicionen una pobre eficàcia visual són:

  • Errors refractius.
  • Alteracions de la binocularitat.
  • Disfuncions de la motricitat ocular.
  • Problemes acomodatius.
  • Dificultats en les habilitats de percepció visual.

Errors refractius.

Alteren la normal agudesa visual (AV) degut a factors estructurals de l'ull (longitud axial, curvatura corneal) o de l'envelliment del cristal·lí. Es classifiquen en miopia, hipermetropia, astigmatisme i presbícia.

Miopía:

  • Es veu borrós en visió de lluny perquè la imatge es forma per davant de la retina.
  • Es compensa amb lents còncaves.
  • La seva aparició no depèn només de factors hereditaris sinó també ambientals.
  • Associada principalment a una major longitud axial de l'ull, però també a una potència alta del sistema òptic de l'ull.

Hipermetropia:

  • Comporta majors dificultats en l'enfocament en visió de prop perquè, si el cristal·lí no la compensa fent un esforç, la imatge es forma per darrera de la retina.
  • Es compensa amb lents convexes.
  • Associada principalment a una curta longitud axial de l'ull, però també a una baixa potència del sistema òptic de l'ull.

Astigmatisme:

  • Afecta tant a la visió de lluny com a la de prop.
  • Es compensa amb lents tòriques.
  • Pot anar associat a hipermetropia o a miopia.
  • Normalment és degut a una còrnia amb dos principals radis de curvatura i la seva orientació determinarà l'eix de l'astigmatisme.

Presbícia:

  • Suposa borrositat en visió de prop degut a l'esclerosi del cristal·lí.
  • Es manifesta normalment entre els 40 i 45 anys.
  • Es compensa amb lents convexes, amb bifocals o lents multifocals (també anomenades progressives).

Alteracions de la binocularitat.

Per tal que hi hagi una bona coordinació entre ambdós ulls (binocularitat) les imatges que els hi arriben és fusionen a nivell cerebral i es percebem com una única. Ambdues imatges són una mica diferents i això permet la percepció en tres dimensions (estereòpsia). Les alteracions de la binocularitat es classifiquen bàsicament en:

  • Disfuncions binoculars.
  • Ambliopia.
  • Estrabismes.

Principals disfuncions binoculars: Hi ha un esforç constant per mantenir els ulls alineats adequadament cap a on es dirigeix la mirada. Són difícils de detectar sense fer un bon examen optomètric. Principalment es classifiquen en:

  • Insuficiència de convergència: Dificultat en estimular la convergència ocular per mantenir l' alineament dels ulls en distàncies properes per la qual cosa és fàcil mostrar fatiga i fins i tot es pot arribar a tenir visió doble (diplòpia).
  • Excés de convergència: Dificultat en relaxar la convergència ocular després de tasques prolongades de prop el que pot provocar fatiga, mal de cap i possible borrositat o diplòpia en el moment d'aixecar la mirada del paper. Aquesta condició pot anar associada a pseudomiopies o a espasmes de l'acomodació.

Ambliopia (ull gandul): És la condició en la que un ull que està compensat amb la correcció adequada no arriba a aconseguir una agudesa visual (AV) igual de bona com la de l'altre ull. L'origen d'aquest problema pot ser orgànic (degut a una patologia) o funcional (degut a que les diferents habilitats de l'ull no s'han pogut desenvolupar perquè no s'ha detectat a una edat primerenca un problema visual). Pot anar associat a un estrabisme.

Estrabismes: Es dóna quan un dels dos eixos visuals no es dirigeix al punt de fixació per la qual cosa no hi ha fusió simultània ni percepció en tres dimensions (estereòpsia). Es classifica en diferents tipus bàsicament en funció de cap a on gira l'ull i del moment en que va aparèixer.

Disfuncions de la motricitat ocular.

El control dels moviments oculars és fonamental per analitzar la informació visual. Per això es requereix una bona integració funcional i anatòmica dels músculs oculars que depèn d'una adequada coordinació binocular i de que tinguin una correcta inervació i una anatomia normal. Un deficient control de la motricitat ocular:

  • Dificulta el rastreig visual i l'atenció interferint sobre la autonomia de l'individu.
  • Suposa dificultats en la lectura: perdre's de línia, saltar-se paraules, baixa comprensió i velocitat lectora, inversions, necessitat de bellugar el cap excessivament, dificultat en l'atenció prolongada...
  • Repercuteix negativament en el rendiment esportiu i més especialment en els que juguen a pilota (coordinació ull-mà i ull-peu).

Problemes acomodatius.

Quan la capacitat d'enfocament es veu alterada podem trobar mals de cap, baix rendiment a la lectura, tendència a la miopia, etc. Les disfuncions més habituals que provoquen aquests problemes són insuficiència acomodativa, excés acomodatiu i inflexibilitat acomodativa.

Insuficiència acomodativa: Dificultat per enfocar a distàncies properes per la qual cosa l'enfocament es col·loca per darrera del plànol de mirada.

Excés acomodatiu: Tendència a enfocar en excés per la qual cosa l'enfocament es col·loca per davant del plànol de mirada.

Inflexibilitat acomodativa: Dificultat per canviar l'enfocament amb eficàcia i rapidesa a diferents distàncies.

Dificultats en les habilitats de percepció visual.

Les habilitats de percepció visual són les que ens permeten reconèixer el que veiem interpretant-lo correctament en funció de les nostres experiències prèvies. En les activitats quotidianes és precís un adequat processament visual i una bona integració visuomotora. Per adaptar-nos al nostre entorn és necessari que la visió ens permeti anticipar informació i per això són necessàries les habilitats de percepció visual. Quan el sistema visual no analitza adequadament el que veu pot ser bàsicament per les següents raons:

  • Immaduresa en el desenvolupament de les habilitats visuals.
  • Dany cerebral tant si es produeix en el naixement com si és conseqüència d'un traumatisme craneo-encefàlic o d'un ictus.